Saltar a continguts

FIRART Associació d'Art de Sant Cugat

Navegació

Menú principal

Els inicis de FIRART

01/07/2001
Perquè una associació

La idea de crear l'associació va néixer per facilitar als artistes un mitjà on puguessin mostrar la seva obra, a la vegada que per al poble representava una activitat enriquidora.

Això ve de la necessitat que té tot artista d'ensenyar l' obra que fa. No hi ha res més negatiu per a un creador, que guardar l'obra de cara a la paret, sense poder mostrar-la a ningú. Molts de nosaltres hem sentit el cansament per part de les famílies, dels amics, d'haver de donar el vist i plau a l'obra. Frases de l'estil de "molt maca, guarda-la" poden aconseguir que aquesta persona es desanimi. En part per això i en part perquè la vida de l'artista és dura i solitària, i perquè va molt bé tenir algú que et faci costat, algú que estigui en la mateixa situació que tu.

La idea inicial va sortir de tres dones pintores, la Rosa, la Bea i la Begoña, però, quan ho vam començar a explicar, tothom es va engrescar, el primer de tots el Rogeli, de l'Ajuntament, i després el Jordi, tot i que era més reticent, fins i tot el regidor de llavors, el Franquesa. S'ha de dir que ens varen ajudar molt, tot i que no donaven ni cinc cèntims per la continuïtat de la nostra iniciativa. Això es va començar a preparar al setembre, i ens deien que als primers freds ho deixaríem, que ja s'havia intentat altres vegades… que era molt dur… però, nosaltres estàvem plenes d'il·lusió, i vam superar primer el fred, després la calor. I allà estàvem cada diumenge, a vegades fins i tot amb pluja.

Vam esperar força per a fer la presentació oficial de l'Associació, per si de cas, tampoc no les teníem totes, nosaltres. I doncs, encara hi som. Ara ja fa set anys! Gràcies a tots, i a la gent que ens ha vingut a veure cada diumenge, que ens deia "lo maco" que era, i així, dia rera dia... fins i tot recordo una senyora gran que es va acostar i em va dir: "nena, jo no t'ho puc comprar, perquè no tinc diners, però, segueix pintant, que és molt maco el que fas i m'agrada venir els diumenges, a mirar". Encara em penedeixo de no haver-li regalat.

A l'Escola d'Art li devem la formació de molts de nosaltres, i d'allà va sortir en bloc, gràcies a l'empenta de la Laura, tot un munt de gent per omplir la plaça de colors i d'alegria. 

La filla de la Rosa (l'Eulàlia) i jo, com vam poder, vam fer els estatuts, un xic d'aquí, un xic d'allà, una mica d'imaginació, i molta il·lusió. I a ella li devem l'anagrama de l'Associació. 
Després s'hi van afegir la Margarida, l'Adolf, i la Teresa i ho vam tirar endavant, tots plegats. 

L'Associació, la plaça, ha servit de començament per a molts artistes que tots sols mai no s'haurien animat a ficar-s'hi en aquest "mundillo" tan complicat de l'Art, en aquesta ruleta de sales d'exposició on tant costa de començar, sol… a vegades amb aquella inseguretat del principiant. Els que ja hem passat per aquesta etapa ho sabem prou bé. De llançadora per alguns altres, que han sabut infiltrar-se en aquest món, i que han triomfat, als ulls de la societat, obtenint el reconeixement públic. 

Una vegada consolidada la plaça, - com a nosaltres ens agrada dir-li - vam anar a buscar nous objectius, més ambiciosos, com la fira anual, que va costar molt i molt d'organitzar, perquè només teníem il·lusions i ganes de fer coses, gens d'experiència, però, tothom s'hi va posar i va ser tot un èxit. Vam ser cent trenta artistes, tot omplint el recinte dels jardins del Monestir. I després va venir una altra, i una altra, fins a sis. I sempre ha costa tant d'organitzar! Però, anem aprenent, i algun dia, ens agradaria poder omplir tot el poble. Anem creixent, a poc a poc, fins arribar a l'estació… i més enllà.

Al llarg dels quatre primers anys vaig dirigir l'associació. Va ser dur. Els començaments sempre ho son. Però, estava en bona companyia. Ho vam fer el millor que vam saber.

I ara jo us deixo, que ha vingut gent nova, amb noves il·lusions i ganes de treballar, perquè s'ha de deixar el pas, com en una cursa de relleus, amb forces renovades. Us deixo, com ha de ser, però segueixo aquí, sempre.

Begoña
juliol 2001