Saltar a continguts

FIRART Associació d'Art de Sant Cugat

Navegació

Menú principal

Fragments d'Art

03/02/2012
Comentari de Pere Gibert a l'exposició COLORS
Imatge de complement

MONOCROMIES

Hi ha una antiga polèmica respecte quin element ha de predominar en la pintura, si el dibuix o el color. Ben sovint el color únicament apareix per omplir els espais que resten entre les línies que conformen la figura, gairebé com un element accessori, sense el qual també seriem capaços d’entendre la imatge representada. Es diu que el renaixement fou essencialment dibuix, a voltes gairebé tècnic per la rígida submissió a les lleis de la geometria descriptiva. I lògicament, quan el pèndol es desplaça a l’altra banda, es produeix l’esclat del color del barroc, on la taca sàviament aplicada detalla els volums a la perfecció, sense necessitat de línies de contorn. La gran fulguració dels venecians.

La controvèrsia arriba de ple fins avui. Captar la vibració de la llum suposa per l’impressionista un cúmul de pinzellades i contrast, que els fauvistes alliberen en gran mesura de referents al model real. El suprematisme juga amb la suma de tots els colors alhora o en la seva absència. Blanc, negre. Però, en paral•lel, el cubisme i l’abstracció reivindiquen la línia del dibuix, límit de les formes conceptualitzades, esdevingudes geometrizacions de tintes planes. I altra volta la taca per ella mateixa de l’informalisme, sovint sense cap mena de brillantor, intentant evitar el desbordament de l’emotivitat. Acció, reacció. En els extrems del moviment pendular, els manierismes de tot gènere.

La temptació monocromàtica ha estat present en l’art contemporani, arribant a la llisor més absoluta d’una tela tensada, com una explosió de color pur. El que FIRART proposa és el repte d’aquesta expressió, amb el recurs, això si, d’emprar tots els matisos possibles. L’experiència és interessant, perquè fins i tot aquells acostumats a la gradació més extensa del carbonet o la sanguina, experimenten un altre tipus de dificultat quan treballen amb el pinzell i han de vèncer la fascinació del complementari, la línia negra que defineix, subratlla i dóna força o la petita anècdota cromàtica que cerca trencar la monotonia. Cada artista ho ha resolt al seu propi estil i plena llibertat, escollint aquell color en el que se sentia més còmode, dins la seva línia de figuració realista, conceptual o abstracte. L’exposició presenta les incoherències i dispersions inherents a tota mostra col•lectiva, que al mateix temps son el seu atractiu més remarcable i enriquidor.

PERE GIBERT